Resum del dossier

EL TEATRE EUROPEU (segles XVI – XII)

1. Panorama general.

1. • La formació de les grans dramaturgies nacionals.
2. El teatre a Italia.
   • El teatre culte i la comèdia de “enredo”
   • La “Commedia dell’Arte”
3. El teatre a Anglaterra.
   • La constitució del teatre Isabela
   • Els teatres i el seu públic
   • Formes i gèneres
   • Els Autors
4. El teatre a França.
   • Segle XVI
   • El teatre Barroc
   • L’ambient teatral
   • El teatre clàssic Francès
   • Dos grans tràgics: Corneille i Racine

SHAKESPEARE

Vida i trajectòria

Obra i sistema dramatic

Les comedies

Els drames històrics

Les grans tragedies

Importància i valor del teatre de Shakespeare

PANORAMA GENERAL:

EL TEATRE EUROPEU EN EL SEGLE XVI

Durant el segle XVI, el teatre va ser molt similar a tota Europa. Es passa de les formes dramàtiques medievals, al teatre popular i al teatre culte.

Principals modalitats de l’espectacle teatral:

-Teatre eclesiàstic: Promogut per l’església per les grans festes.

-Teatre cortesà: Respon als gustos de la cort renaixentista. Són obres profanes i d’inspiració clàssica.

-Teatre popular: Es els dels comediants ambulants. Són obres novel·lesques, farses i improvisacions. Amb el temps van guanyar molta importància

LA FORMACIÓ DE LES GRANS DRAMATURGIES NACIONALS

Es van perfilant les característiques del teatre a partir de les manifestacions que hi havien, especialment del teatre anglès, francès i espanyol.

-A Anglaterra i a Espanya, destaca el teatre popular amb Shakespeare i Lope de Vega.

-A França, destaca el teatre cortesà i clàssic. Es faran famoses, les tragèdies i comèdies franceses.

-Itàlia, va estar molt influenciada per altres països

EL TEATRE A ITÀLIA:

EL TEATRE CULTE I LA COMEDIA DE “ENREDO”

A Itàlia la lectura dels clàssics grecs i llatins, va provocar nombroses adaptacions i imitacions en llatí.

En la llengua Italiana, se situen els dos autèntics creadors del teatre culte:

-Ariosto (1474 -1533)

-Maquiavelo (1469 – 1527)

Els orígens de la comèdia de “enredo” se situen en Plauto i en Terencio.

Les característiques principals d’aquest “enredo”son:

-Arguments: es basen en malentesos,confusions entre personatges, naufragis, segrests, personatges que es veuen separats i que es retroben en circumstàncies novel·lesques.

-Son una forma de diversió urbana. Difosa per Europa i que va influir a autors espanyols o a Shakespeare.

LA ‘’COMEDIA DELL’ARTE’’

-Característiques:

És un espectacle popular

A les obres els hi manca text previ i fixa

El trama tenia un guió breu

Els personatges estaven identificats perla roba i la mascara que utilitzaven els sectors

-Les representacions eren recreacions col·lectives amb ingeni i art dels comediants. El mes fonamental era el joc teatral del actor .(expressió corporal)

-Difusió de la ‘’comedia dell’arte’’per Europa :

Espanya: diverses companyies es van fer famoses des de mitjans del segle XVI

França : van gaudir de la protecció regia en el segle XVII

Molière manifestava el seu deure amb els italians en abundants situacions i amb tipus de les seves comèdies.

3.EL TEATRE A ANGLATERRA

LA CONSTITUCIÓ DEL “TEATRE ISABELÍ”

Factors de la consolidació del teatre cortesà i popular:

-La influència italiana: Shakespeare s’inspira en contes italians(con Romeo i Julieta)

-La inspiració en la historia i les tradicions nacionals: Anglaterra havia viscut una història “dramàtica”. En que els autors, van poder trobar assumptes que podien commoure al poble.

ELS TEATRES I EL SEU PÚBLIC

En un principi, les representacions es realitzaven en locals improvisats. A l’any 1575 les representacions teatrals van ser prohibides a la ciutat de Londres, es construïen als seus voltants teatres: els més famosos coneguts com El Cigne i el Globus.

Es tractava doncs de construccions hexagonals on en el pati central s’hi desenvolupava l’escena. El decorat era inexistent, tot era fruit de la imaginació de l’espectador.

El públic és heterogeni, és un públic nou que no sap les normes, y cerca moviment, emoció…

FORMES I GÈNERES

L’arrel eminentment popular d’aquest teatre explica els seus principals rasgos formals. Es un art al marge de les normes clàssiques: temps i espai, unitat d’acció i separació de gèneres. Ni tan sols es conserva la unitat d’estil: en una mateixa obra es barreja la prosa amb el vers entre altres.

Els generes del teatre Anglès son:

La Comèdia: gran varietat (novel·lesca, de pastors, fantàstica, etc), el mes subtil es la comèdia d’embolic.

La Tragèdia: va rebre un gran èxit, subscrità la emoció i va influir en Shakespeare

Les Tragicomèdies: abundants per la incitada imprecisió en la separació de gèneres teatrals.

Les Obres de tema històric: És un gènere molt característic del teatre isabelí.

ELS AUTORS

Els predecessors de Shakespeare son:

Thomas Kyd: Autor d’una Tragèdia espanyola i d’un primer Hamlet, models de la “tragedia de venjança”

Christopher Marlowe: Tragèdia del Doctor Fausto, va ser la primera versió escènica de la versió alemanya.

Ben Jonson. Volpone, va ser un retrat implacable de la cobdícia, la luxúria i la hipocresia.

Múltiples successors: Webster, Fletcher, Ford…

4.EL TEATRE A FRANÇA

SEGLE XVI

Al 1548 es proiveixen els misteris, a causa de problemes als espectacles. En aquest mateix any s’instal.len a París els comediants italians.Les companyies francesses aviat els imiten.

EL TEATRE BARROC

Durant els últims anys del S.XVI i el primer terç del S.XVII, el teatre frances segueix una línea molt semblant a la d’Espanya o Anglaterra.

La comedia té dpble procedencia de les antigües farses mediavals i de la comedia Italiana. La Tragicomedia es prefereix dant la tragedia pura, i dona entrada a lo inverosímil, lo sobrenatural, els excesos de patetisme, en el desig de provovcar la pietat i el paroxisme als espectadors.

L’AMBIENT TEATRAL

Existeixen a París diversos Teatres fixes a finals del S.XVI.

En el frontón del Marais es reprodueixen farses, comedies i espectacles de gran tramoya. Amb ells trobem els teatres reals: el Louvre, el Petit-Bourbon o el Palais Royal que comten amb sales del teatre. Lluis XIV (1642-1715) fa augmentar la protecció dels comediant.

*Els teatres francesos,a diferencia dels espanyol o inglesos, son amb sales cobertes, similars als teatre d’avui en dia. En aquestmarc s’han desarrollat el teatre barroc i en aquest tiomfara el clàssic, que repesenta un dels més purs productes del espiritu francés.

EL TEATRE CLÀSSIC FRANCÈS

Al 1630, cobra gran força la reacció contra el teatre barroc. Diversos son els factors que contribueixen al triomf dels nous ideals del classicisme:

- La protecció regia, imposa els gustos aristrocrátics, orientats cap a un art disciplinat, ordenat i solemne.

-Els preceptistes colaboren esgrimen els “preceptes” aristotélics. Amb un impuls, els mòdels antics cobren nova vigencia.

- La edad del cartesianisme, que signifiaca els gust per lo clar, lo ordenat, lo riguros. Es el imperi de la Raó davant la lliure imaginació.

* En 1636, la nova obra teatral LE CID de Corneille provoca una apasionada polémica.

* Els principals rasgos estructurals del teatre clàssic francés:

a) Neta separació de géneres i estils. La tragedia tindrà una gravetat sense resquicies i en un estil solemne, sempre en vers. Els personatges burgesos o baixos quedeb recluits a la comedia, en vers o prosa, el llenguatge pot ser comú, pero sempre amb un to discret, mai vulgar.

b) Les obres consten de cinc actes.

c) En nombre de la “bienséance”, continuen els excesos de patetisme propis del teatre anterior.

d) Tenen que representar-se les regles, o “tres unitats”:

- Unitat d’acció, que respon al gust per la claretat.

- Unitat de lloc, que imposa un decorat únic.

- Unitat de temps, que restringeix la duració de l’acció a un dia.

CORNEILLE I RACINE:

* Pierre Corneille (1606-1684) va començar cultivant la comedia barroca, fins que va representar LE CID, amb el éxit in la controversia ja aludides. Va escribir grans tragedies, inspirades en l’historia romana.

Caracteritza la tragedia de Corneille la presentació de personatges en busca de la llibertat i de la gloria. Pero en aquesta búsqueda sorgeix el conflicte. La eloqüència i el lirisme donen a les seves tragedies una grandeça que confirma lo épic.

Jean Raciene (1639-1699) va tenir una educació jansenista. Una densa densa i impecable atmòsfera de fatilitat, un sentiments de impossibilitat de viure, impregnen les eves grans tragedies. El mon de Racine es, sense cap duda, superior al de Corneille amb molt interior humà. I també es superior la seva perfeció artística. La acció, estrictament limitada a una “crisi”, es desenvolupa amb inpecable seguretat fins el dessenllaç fatal.

Shakespeare

Vida i trajectòria

Hi ha moltes coses de las seva vida que desconeixem. Va néixer el 1564 a Stratford-on-Avon, i era fill d’un gran comerciant. Va estudiar, però el seu pare el va tenir com a aprenent. Es va casar als divuit anys i va tenir diversos fills. Al cap de deu anys, ja començava a despuntar a Londres. Va participar en diverses companyies, però va acabar a la companya protegida per Lord Chambelan. Cada cop és més important i més ric, fins que forma la seva pròpia companyia, instal·lada al teatre del Globus.

Mitjançant el teatre isabelí, va anar enriquint la seva obra. Va escriure sobretot obres històriques i comèdies.

A partir del 1600, la seva obra tracta temes més importants i interiors. Llavors escriu comèdies “fosques”, a les que precedien les seves grans tragèdies. Aquests canvis d’estil venen donats pel pas del temps i pels canvis dels gustos del públic.

Al 1608, torna a les comèdies amb final feliç, plenes de serenitat i pau.

Llavors Shakespeare es retira i passa els seus últims dies a la seva ciutat natal. Mor als 52 anys.

Obra i sistema dramàtic

Shakespeare no només és dramaturg, sinó també un gran poeta líric i narratiu. Destaquen Venus i Adonis i els seus sonets.

La seva obra dramàtica es compon de 37 peces. No és massa, però és molt intensa dramàticament, i té una gran perfecció poètica.

El sistema dramàtic de Shakespeare, trenca amb els motlles i les regles clàssiques (però manté els cinc actes). Les característiques de la seva obra, són molt semblants a les del teatre isabelí. La seva obra no té ni unitat ni uniformitats d’estil, les formes mètriques són variades i barreja prosa i vers.

Destaca la barreja que fa del còmic i de dramàtic, i la utilització del “clown”, un personatge còmic que feia el paper de graciós o de boig i bufó. Shakespeare, elevarà aquest paper. Els seus “clowns”, fan afirmacions filosòfiques que amaguen desengany i cinisme.

Aquesta incursió del còmic dintre del tema més tràgic, s’ha anomenat “comic relief”, un contrapunt còmic que fa més sentits els temes importants. Aquesta és una de les gran aportacions de Shakespeare.

Les Comèdies

Va partir de les comèdies novel·lesques i d’embolics, podem suposar, doncs, que ens trobarem amb embolics amorosos, plens de malentesos, d’ encreuaments…

Però Shakespeare enriqueix aquest estil donant-li profunditat humana i tornant els personatges estereotipats, individualitzats. A més, dóna constantment girs inesperats o barreja fantasia i realitat. Utilitza un llenguatge popular.

Tot això ja s’observava en les comèdies de la seva primera època. Destaquen:El somni d’una nit d’estiu, els dos cavallers de Verona…

En les comèdies fosques, els temes més intensos cobren una especial intensitat: el conflicte entre aparença i realitat, els límits de la felicitat… Destaquen: Mida per mida…

Finalment, la serenitat i l’optimisme caracteritzen les seves últimes comèdies. Destaquen: Conte d’hivern, la tempestat…

Els drames històric

El teatre isabelí es basa en temes nacionals. Deu de les obres de Shakespeare segueixen aquesta línia. P.ex: Enric VI, Ricard III…

Els seus drames històrics comprenen uns dos segles d’història anglesa. Ja abans que ell, el drama històric pretenia portar al poble la història pròpia.

Però Shakespeare no és historiador, i en les seves obres no destaquen els fets, sinó els noms. Busca l’humà darrere del personatge històric. Per això els seus drames són tan universals. En general, els seus drames històrics amaguen aquella violència que tan agradava en aquella època. Destaca: Ricard III…

aquí també hi tindrien cabuda les seves peces romanes. Aquí el que interessa tampoc no és la història, sinó el conflicte intern dels personatges. La seva font és Plutarc, i per tant , el punt de vista és moral. Destaca: Juli Cèsar…

Les grans tragèdies

en la seva primera època, ja va escriure drama . En són un bon exemple Romeu i Julieta, Otelo, el Rei Lear, MacBeth…

Romeu i Julieta (1597). S’inspira en una obra italiana, encara que també podria haver ajudat la Celestina. Els seus protagonistes són dos joves que s’estimen per sobre de l’enemistat de les seves famílies. Ha passat a la història com el model d’amor juvenil que salta per sobre de murs i barreres.

Otelo (1604). Basat en una novel·la italiana, és la tragèdia de la gelosia. L’home, violent per naturalesa, es veu arrossegat per les sospites que ha inculcat en ell Yago. La víctima innocent com Otelo demanen pietat, però Yago és de naturalesa maliciosa i manipuladora. Ell és el verdader motor de la tragèdia.

El rei Lear (1604- 05). Basada en una llegenda celta, és el drama de la ingratitud filial. Lear és abandonat per les seves dos hereves, i es veu arrossegat a la desesperació, la bogeria i la mort, sense que l’amor de la tercera filla, a qui ell havia desheretat, pogués impedir-ho. Però en aquesta obra s’enfronten moltes antítesis: amor-odi, lleialtat-deslleialtat…, en definitiva una lluita entre el Bé i el Mal, on aquest adquireix tot els seu poder destructiu. Aquesta tragèdia és especialment intensa.

MacBeth (1606?). és un fet de la història d’Escòcia. Lady MacBeth, impulsant al seu marit a l’assassinat del rei, és converteix en el paradigma de l’ambició obsessiva. Toda la tragèdia, està envoltada d’un aura de Terror.

Importància i valor del teatre de Shakespeare

Shakespeare, va aconseguir marcar amb el seu estil, tots els gèneres i matèries de la època. Va pujar molt de nivell gèneres populars. Si els temes de la seva obra no són originals, ell els hi va donar profunditat i nous sentits universals.